dimecres, 24 de desembre de 2014

Silenci

Tanco la porta amb molt de compte per no despertar als meus pares. Tot i així, sento a la mare dir-li al meu pare en veu alta: "Ja ha vingut la Nena". Són quarts de sis i m'estranya molt que encara estiguin desperts i xerrant, però aprofito per anar a dir bon dia. La porta del seu dormitori és oberta i puc veure amb el llum del rebedor que ambdós dormen. Potser m'he imaginat que la mare deia res. O potser no hauria d'haver-me pres els dos darrers tequiles. Decideixo que estic massa borratxa i cansada per fer res més que pixar abans de dormir.

Em desperta l'ensurt que em provoca sentir el crit enfurismat de la meva mare a cau d'orella: "Són les dues, arribarem tard, collons". M'assec al llit, a les fosques, amb la porta de la meva habitació tancada. Truquen a la porta i salto del llit espantada. A través de la porta, ma mare diu amb veu amable: "Són les dues, arribarem tard, reina". Encenc el llum de la tauleta i comprovo que la porta no s'ha obert. No hi ha ningú a la meva habitació. La meva mare no ha entrat a dir-me res - "Ja sóc desperta, mama. Ara surto" - li dic.

Els diumenges anem a dinar a casa de la meva àvia. Viu prop de casa nostra, però ens agrada arribar abans per ajudar a parar taula. El rostit de la meva iaia és insuperable, com sempre. Desprès del cafè, mon pare s'asseu al sofà, a mirar la TV fins quedar-se adormit. La meva mare i la meva àvia comencen a desparar taula, però les envio al balcó a xerrar mentre jo recullo i poso el rentaplats. Al anar a desmuntar la cafetera, veig que encara queda prou cafè per fer-me un tallat. Prenc la meva tassa, buido la cafetera i vaig a la nevera a posar-me llet. Veig passar la meva iaia que va cap al lavabo. La porta de la nevera, tapa la porta de la cuina, però no he pres el cartró de llet, que sento la meva àvia dient: "Em sé d'una que com no s'afanyi es quedarà per vestir sants". Mentre em serveixo li contesto que m'estimo més vestir sants que despullar cretins. Tanco la porta i veig que al rebedor no hi ha ningú. Passats uns segons, sento la cisterna del wàter i veig passar iaia que em somriu. Començo a pensar que em passa quelcom d'estrany.

Tornem a casa cap al tard. En arribar, el pare posa la TV esperant que comenci el fútbol, mentre la mare marxa a la cuina a preparar el sopar. Jo vaig cap a la meva habitació, pensant a llegir una estona abans de seure a taula, però no puc parar de donar-hi voltes. Sembla impossible però la única explicació que se m'acut pel fenomen que estic vivint té a veure amb la telepatia. Totes les meves creences m'empenyen a pensar que tot és fruit de la casualitat. Però arriba un punt en el qual l'excés de fets casuals esdevé una tendència. I hi ha una manera de comprovar les tendències: Faré un experiment científic.

M'aixeco, em poso les sabatilles d'estar per casa més gastades que tinc i, provant de no fer gens de soroll, vaig cap el menjador. El meu pare mira fixament la pantalla. Em quedo ben quieta. Ell no em veu però jo puc vigilar la seva cara reflectida a la vitrina que tenim al costat de la TV. Em concentro en els seus ulls mentre provo de projectar els meus pensaments cap a ell: "Papa, papa. Qui juga avui?". Provo de visualitzar les paraules, amb colors brillants, com de neó, viatjant els dos o tres metres que em separen d'ell. M'imagino un fil de llum connectant el meu front i el seu. Tanco els ull i faig un esforç gairebé físic de llençar la pregunta cap a ell.
-"Què collons fots?"- escolto, clarament la veu del meu pare.
Per un moment em penso que la pregunta m'arriba telepàticament. Llavors obro els ulls i me'l trobo mirant-me directament a la cara. Li contesto que no faig res i corro a tancar-me a la meva habitació. Definitivament sembla que emetre pensaments no és part del que puc aconseguir.

Vaig a la cuina. Sigil•losament, travesso el menjador. Mon pare ni se n'adona que passo. La meva mare es d'esquenes a la porta. M'aturo i escolto. Escolto amb tota la concentració que aconsegueixo aplegar, provant de fer servir la ment a més de les orelles. Ma mare cantusseja una melodia. Però també va dient noms de verdures... Alhora. Reconec, astorada, que està repassant la llista dels ingredients mentre canta. Copso perfectament l'instant que pensa que no queden carbassons. "Vols que en vagi a comprar?" - li pregunto. Sense deixar de cantar, m'envia la seva resposta: "Sí, gràcies". Deixa de cantar de cop mentre gira el cap a mi. Fa cara de no entendre res. Jo dissimulo, però vull saltar i cridar. Em pregunta si li he dit res i insisteixo en saber si vol que vagi a comprar carbassons. Fa que si amb el cap i se’n torna a comptar verdures.

A l'ascensor, camí de la única botiga de queviures oberta un diumenge a la tarda, no puc evitar que mans i cames se’m posin a tremolar. Per impossible que sembli és cert: Sóc una telèpata. Només rebo, no puc transmetre, però l'abast de les possibilitats és atabalador. Compro els carbassons mirant de llegir els pensaments del botiguer però no vaig més enllà de la mirada suspicaç que em llença per tenir els ulls mig tancats fixos en els seus tanta estona.

Em desperto abans de sonar el despertador. M'agrada llevar-me la primera, amb la casa en silenci, dutxar-me i començar el dia tranquil•la. La cafetera m'omple mitja tassa, afegeixo llet i vaig bevent mentre la torradora acaba de fer-me el pa. Escolto a ma mare preguntar-me si queda prou melmelada. Em dono la volta per contestar i veig que no hi ha ningú a la cuina. Surto amb el mug de cafè amb llet a la mà i trobo a ma mare sortint de la seva habitació. Abans que pugui dir res li contesto a la pregunta no verbalitzada: -"Sí. Però demà n'hauríem de comprar més" - La meva mare em mira un moment sense dir res. Llavors ve cap a mi, em fa un petó i desitjant-me un bon dia se'n torna al llit.

A la parada de l’autobús hi veig el noi de cada matí. Avui llegeix una novel•la de ciència ficció. O això dedueixo de les naus siderals dibuixades a la portada. Ens saludem amb el cap, sense dir res. Però mentre passo de llarg, escolto clarament una veu exclamant com de guapa estic aquest matí. No hi ha ningú més amb nosaltres. Noto com els colors em pugen a la cara i me'l miro. Ell se n'adona i torna a enfonsar la cara en el llibre, però no abans que vegi com les galtes se li posen ben vermelles. M'assec a l'altra banda del banc i li pregunto que està llegint. Abans de contestar-me escolto que es pregunta si és cert que li he parlat o s'ho ha imaginat. Somriu i em diu: "Mindbridge d’en Joe Haldeman. És una novel•la de ciència ficció. T'agrada la ciència ficció?" - mentre s’entrebanca amb aquestes poques paraules, rebo ben clares al cervell les que no pronuncia: "Com vols que li agradi la ciència ficció? Està massa bona. Segur que és més de Crepúsculo o alguna cosa d'aquestes."
Li dic que no m'he llegit cap llibre de la saga Twilight i que la ciència ficció fora del cinema i la TV em costa. Veig que es queda confós provant de recordar si el comentari de 'crepúsculo' l’ha fet en veu alta o no. Parlem sense parar tot el viatge fins a la Uni. Tot i que ens fem preguntes l'un a l'altre sobre els nostres gustos, sé que jo n'he tret molt més que ell de la conversa. Sé que s'ha llegit Twilight i li ha agradat però que no ho reconeixerà mai; que li agraden les piruletes, que encara que porti samarretes de grups heavy, aquesta no és la música que més li agrada i que és verge. Això darrer ho sé perquè he escoltat com pensava: "Perdre la virginitat amb aquesta tia seria la hòstia".
Quan ens separem, desprès de donar-nos els números de telèfon, escolto com pensa que el meu cul és "Super mono". Em dono la volta, li pico l'ullet i li dic que el seu cul també és molt mono. "Li molo, li molo" - he sentit que pensava - "Aquesta nit el pajote serà a la seva salut." - He notat que el color em tornava a pujar a la cara, però quan m'he girat ell ja estava caminant cap a la seva facultat.

Les classes no em van massa bé. Em costa molt concentrar-me en les paraules dels profes. No capto cap pensament clar, però no puc deixar de percebre paraules i sensacions dels meus companys. És com un brunzit constant i molest. Al final marxo abans d'acabar la darrera classe i penso en dinar, tota sola, asseguda a la gespa del campus. De camí a la feina, em prenc un paracetamol i en una estona noto que el mal de cap minva. Suposo que necessito una mica de temps per acostumar-me i guanyar control sobre la meva nova habilitat.

El meu jefe, somrient com sempre, s'apropa a la meva taula amb una carpeta a la mà. Mentre m'explica que he de fer amb la documentació, percebo intensament el seu desig. Oblido tot el que m'estava dient i li demano si m'ho pot tornar a repetir. Les seves paraules queden ofegades pels seus pensament. "No se que m'atura d'arrencar-te la roba i follar-te aquí mateix. Te la fotria des del darrera pessigant-te els mugrons ben fort fins que bramulessis com una vedella". Llença aquesta onada de luxúria sobre meu sense deixar de somriure amable, parlant calmosament sobre uns papers, en els quals no puc ni començar a concentrar-me. Deixa de somriure i em pregunta si em trobo bé. Però la seva ment em transmet un altre missatge: "Mira-te-la amb boca oberta. Està perfecta per clavar-hi la polla, prendre-la per les orelles i follar-li la cara fins asfixiar-la"
M'aixeco i li dic que no em trobo massa fina. Vaig corrents cap al lavabo, però no hi sóc a temps i part del vòmit va a parar a terra mentre aixeco la tapa del wàter. Marejada, continuo rebent paraules de les que el meu jefe va pensant. Fins i tot amb la porta dels lavabos tancada:
-"Puta...niñata...prenyada...mamona..." - començo a plorar i, poc a poc, l'únic que escolto són els meus gemecs i el soroll del trànsit circulant pel carrer. M'arreglo una mica i recullo la vomitada amb tovallons de paper. Sense dir adéu, recullo la bossa, la jaqueta i surto d'amagat cap a casa.

La meva mare es sorprèn en veure'm arribar tan aviat. Em pregunta si em trobo bé i no tinc cap problema en contestar-li que no. Em pregunta si em ve de gust una tassa de xocolata i em meravello de que realment em vingui de gust. Li pregunto on és el pare i mentre la seva boca diu que mon pare és al club fent el partit setmanal de tenis, escolto com pensa en ell i una altra dóna. Una tal Eva de la qual jo no en sé res. No puc evitar que les llàgrimes tornin a baixar-me per les galtes. La meva mare s'espanta i m'abraça. Jo només puc plorar i escoltar els seus pensaments, envejant la meva plorera, volent poder mostrar la seva pena obertament i dir-me que fa anys que no s'estima mon pare i que està farta de viure una mentida. No ho suporto més i li dic que marxo al llit.

Prenc l'Mp3 i busco la llista de reproducció més sorollosa que tinc, amb el volum al màxim, provo d'ofegar les veus que sóc incapaç d'ignorar:

...Ma mare recorda les discussions amb mon pare, cridant-li a la cara els noms de totes les amants que li ha conegut. Retraient-li totes les que no li coneix...

...El fill petit dels veïns del quart demanant sisplau, sisplau, sisplau que el papa no vingui borratxo i no li torni a fer mal a la mama...

...El veí del costat espantat perquè ha desaparegut una memòria USB on guardava la seva col•lecció de pornografia; centenars de fotos de nens i nenes despullats, manipulant-se els genitals sense saber perquè. Espera que no ho hagi trobat la seva muller...

...Algú pensant en lo senzill que seria matar a la seva mare fent-li prendre "accidentalment" tota la morfina que l'oncòleg li va donar i així poder tenir la casa per ella sola...

...Dolor. Rebuig. Por. Ràbia. Solitud. Bogeria...

Quan el meu despertador comença a sonar i no l'apago, la meva mare s'aixeca i ve a buscar-me. Com que no em troba al llit, ve cap a la cuina. Allà em veu asseguda a la cadira, sobre un bassal d'orina, davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa, a mesura que la sang que surt de les meves orelles, cau des del pedestal del meu nas. A la mà encara duc els bastons metàl•lics acabats en punxa que fem servir per fer pinxos. Ara estan bruts de sang i d'un teixit entre rosat i gris que potser podria ser part del meu cervell. No sé si vaig arribar-me tan endins amb les broquetes. El que sí sé és que començo a somriure mentre veig a ma mare moure als llavis. Sembla que crida el meu nom però jo no sento res. Dins del meu cap tot és silenci.

I el silenci és preciós.

Foto d'origen desconegut
"...davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa..."

diumenge, 14 de desembre de 2014

Quan el Sexe no és Porno

Que he escrit una novel·la eròtica suposo que ja ha quedat clar. Si llegiu antigues entrades d’aquest blog com aquesta 'entrevista' o seguiu el meu Twitter ja n’he parlat i més que en parlaré quan estigui llesta per posar-se a la venda. A l’entrevista vaig deixar caure algunes pistes sobre la meva opinió de com s’ha maltractat el sexe en al cine, el tema literari també dona per una altra blocada. Però, tot i ser un problema generalitzat, hi ha alguns exemples fantàstics de pel·lícules amb sexe explícit que no tenen res a veure amb el que seria una peli porno.

El títol original japonès és "Ai No Corrida", poca broma, eh?
L'Imperi dels Sentits és considerada pornografia al Japó. AL JAPÓ!
Pel·lícules com “L’Imperi dels Sentits” del Mestre Nagisha Oshima o “El Sabor de la Síndria” del, aquí desconegut, director Taiwanès Ming-Liang Tsai ens mostren les relacions amoroses amb tots els ets i uts, fins i tot els sexuals. “Las Edades de Lulú” d’en Bigas Luna que és la descripció més gràfica de ‘Espiral de baixada’ que s’ha rodat mai. “Irreversible” de Gaspar Noé amb la seva repulsiva escena de la violació; deu minuts intensos i malaltissos on Monica Bellucci es destruïda completament alhora que la nostra innocència com a espectadors. Hi ha molts exemples però jo vull parlar de dos en particular: “Intimacy” i “9 Songs”. Aquestes dues pel·lícules tenen en comú dues coses: Contenen escenes de sexe explícit interpretades per actors convencionals i passen a Londres. M’encanta Londres. Hi he anat sovint i en quan pugui hi tornaré. I en les dues pelis, s’acumula una quantitat de talent i de coses que m’agraden que les fan dues pelis que, inevitablement, les fan irresistibles per mi. Michael Winterbottom, Mark Rylance, Franz Ferdinant, Kerry Fox, Hanif Kureishi, Timothy Spall, Marianne Faithfull... Comencem per “9 songs”

9 Songs d'en Michael Winterbottom
La Banda Sonora sí és pornogràfica. PALOTE!
Personalment adoro la filmografia de Michael Winterbottom, només per haver fet la brutal “24 hours party people” ja mereix un respecte. Però ha demostrat, film a film, que no té por d’experimentar i explicar les històries amb claredat. A 9 songs, ens explica la relació amorosa entre una estudiant americana i un científic anglès que es dediquen a sortir de marxa, anar a concerts i fotre uns polvos de la hòstia. Poc diàleg i molta música. Les escenes de sexe van mostrant la evolució dels personatges i podem veure cançons senceres gravades en directe a concerts de bandes com The Dandy Warhols, Franz Ferdinant o els Super Furry Animals. No va ser un èxit de crítica, ni de públic. Però jo li tinc un especial carinyo. Sempre sentim parlar de la música adequada pel sexe: Que si Barry White, que si balades heavy, que si Kenny Fucking G... Però i la d’abans de follar. D’aquesta mai se’n parla. Quan aquesta peli va sortir jo estava en els vint-i-molts, trenta-pocs. Com tantíssima gent, tenia cotxe, tenia feina, no tenia parella. Surts de marxa, coneixes a algú o coneixes algú, surts de marxa... i, de vegades, lligues. Molt sovint és de matinada, has begut i quan aconsegueixes quedar-te sol amb la persona escollida, sona música. En aquella època era molt fàcil escoltar els grups que apareixen a la peli a qualsevol local. I si no, de camí a “En tu casa o en la mía” si anàvem al meu cotxe, sonaven sovint els Franz Ferdinand. Si la cosa acabava en sexe, gairebé mai hi havia música. Però si en acabat marxava a casa, pots comptar que algun cop hauria sonat Jacqueline pels altaveus. Per això trobo tan bona la forma que va escollir en Winterbottom d’explicar-nos la història: música en directe i sexe.
Intimacy de Patrice Chéreau, basada en textos d'en Hanif Kureishi
Si no heu vist aquesta peli ja trigueu a fer-ho.
Quan l’any 2013 va morir Patrice Chéreau vaig veure “Intimitat” com a homenatge. L’he vista molts cops. Va ser de les primeres pel·lícules que vaig posar-li a la meva dona quan vam anar a viure junts. Són una pel·lícula i una novel·la molt importants per mi. L’Autor de la novel·la, en Hanif Kureishi, no té cap problema en escriure de sexe i sexualitat i, tan el llibre, com el film, em van semblar d’una honestedat absolutes. La part més hipòcrita de com es fan les falses escenes sexuals a les pelis americanes és que molt sovint, ni tan sols és l’actriu la que les fa. Que, realment, no és problema perquè com no són importants pel desenvolupament de la història, no cal que hi hagi la més mínima intenció d’actuar-les. Però que passa quan prens a dos actors, dels millors que puguis trobar a l’escena anglesa, amb físics normal i corrents, ni silicona, ni pròtesi per aparentar més penis, i els fas interpretar l’evolució dels seus personatges sense parlar i en mig d’un coit? Màgia, això és el que passa! La trama ens mostra a dos persones que estan insatisfetes amb les seves vides i que queden, un cop per de setmana, per fotre un clau sense cap mena de lligam sentimental. Sexe per sexe entre el que serien dos complets desconeguts. No parlen, ni tan sols es saluden. Simplement, ella apareix a casa d’ell, es despullen i busquen en la satisfacció sexual, consol per la buidor que experimenten a les seves vides. Però, poc a poc, ell no en té prou i el sexe passa a segon pla. A la segona part de la pel·lícula no hi ha tant de sexe, ni és tan explícit, no cal, ja ha fet la seva funció. Gràcies a tres escenes gràficament rodades i un parell de flashbacks, sabem tot el que hem de saber dels personatges i sense gairebé diàleg. I ho sabem, perquè podríem ser nosaltres. Molts de nosaltres ens hem sentit buits, molts em follat amb gent per la que no sentíem res en particular i molts no hem tingut prou. Veure el personatge d’en Mark Rylance acabar de follar i quedar-se completament desconcertat, amb cara de no saber que pensar, que sentir; almenys a mi em va reconfortar. Però no feu cas, potser era jo, que amb els meus vint-i-molts, trenta-pocs, amb Radiohead a tot drap als altaveus del cotxe, tornant de casa d’alguna novieta desprès d’una mica de sexe casual, buscava significats ocults a les pelis. Però si és així, us confesso que als meus quaranta-pocs, feliçment casat i amb una vida sexual molt més satisfactòria que en aquella època, continuo creient, que el sexe a les pelis hauria de ser tan natural com els riures, la violència, la política o qualsevol altra faceta humana que no ens fa por mostrar a la pantalla.



No penso fer de moderador

Si voleu discutir quelcom sobre un post publicat aquí, fàcil: Busqueu-me a Tuiter o Facebook i allà us atendré.
Les opcions per poder fer BLOCK allà són molt més útils!