dimarts, 25 de novembre de 2014

I’ll Be Watching You

Avui, 25 de novembre, és el dia internacional contra la violència vers les dones. Trobo trist que en el segle XXI encara estem en la situació que fa necessària una feina de visualització com aquesta. I no parlem de violència tipus ablacions a Àfrica, casaments pactats de nenes a l’Índia o nenes prostitutes a Bangkok. Parlem d’aquí i ara, occident, el primer món, la part del món que decideix qui és civilitzat o què és democràtic i just. La part del món que diu que pegar una dóna està malament, però que permet que milions de dones i homes es sentin a disgust amb el seu cos. Que ens vol fer creure que si ets dona, necessites tenir por i preocupar-te, prendre mesures perquè no et violin o et matin. La part del món on s’emeten programes on familiars d’assassins de nenes i els mateixos assassins, cobren xifres d’escàndol per anar a ser entrevistats.

Intense Watercolor Painting Blood Tears Female Face Feminine Portrait
imatge trobada a drawingforkids.org
El problema dels abusos a les dones en aquest país és ben clar: els homes encara són al capdamunt de qualsevol escala. Cobrem més per la mateixa feina. Trobem feina més fàcilment. I, evidentment, els empresaris encara veuen qualsevol dona de menys de cinquanta com una mare en potència. Si passes dels trenta-i-tants, no tens fills i ets home; vius la vida, si ets dona; se’t covarà l’arròs. Si canvies de parella sovint ets un machote o una golfa. O parlem d’una cosa que agrada a casi tothom, el futbol. Si ets dona i campiona del món potser apareguis a la plana setze o disset d’un diari esportiu. Si ets home, d’un equip mediocre que no guanyi més que un partit de cada tres, la olor dels teus pets sortirà a primera plana... i cobraràs entre un 300% i un 30000% més que la campiona del món. M’invento les dades, però no dec errar massa.

Jo sóc fill dels 80. Vaig néixer l’any 72 així que tots els gran referents de la dècada em són importants. Star Wars, els primers animes (Mazinger Z, La Batalla de los Planetes), Dallas, La Casa de la Pradera. Hi ha milers de pàgines web dedicades a la nostàlgia. Però on ho petàvem molt, aquella dècada, era a la música: “Still Loving You”, que va d’un paio que li fot les banyes a la parenta, però com que encara l’estima espera que el deixi tornar, tot i que no li pot prometre no tornar a posar-se-les ben amunt. “La Mataré” del Loquillo, que va d’un paio que vol apunyalar fins matar la seva dona per gelosia. “Funky Cold Medina” d’en Tone Loc, que ens parla com It’s totlly cool posar-li drogues a les begudes de les noies perquè ens sigui més fàcil fotre’ls un clau. Però la reina absoluta, una de les meves cançons preferides de tots els temps és sens dubte, “Every Breath You Take” dels Police.

"Every Breath You Take" – “Cada respiració que fas”

Every breath you take – Cada respiració que fas
Every move you make – Cada cop que et mous
Every bond you break – Cada lligam que trenques
Every step you take – Cada passa que dones
I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Every single day – Cadascun dels teus dies
Every word you say – Cada paraula que dius
Every game you play – Cada pla que tinguis
Every night you stay – Cada nit que passis
I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Oh can't you see – Oh, no te n’adones
You belong to me? – Que em pertanys?
How my poor heart aches with every step you take.
Com el meu pobre cor pateix amb cada passa que fas.

Every move you make – Cada cop que et mous
Every vow you break – Cada jurament que trenques
Every smile you fake – Cada fals somriure que fas
Every claim you stake – Cada opinió que tens
I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Since you've gone I've been lost without a trace.
Des que vas marxar he estat del tot perdut
I dream at night, I can only see your face.
Somio per les nits i només veig la teva cara.
I look around but it's you I can't replace.
Miro per tot arreu però tu ets l’únic que no puc tenir.
I feel so cold, and I long for your embrace.
Em sento fred i trobo a faltar abraçar-me a tu.
I keep crying baby, baby please...
No paro de plorar nena, nena, sisplau...

Every move you make – Cada cop que et mous
Every vow you break – Cada jurament que trenques
Every smile you fake – Cada somriure fals
Every claim you stake – Cada opinió que tens
I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Every move you make – Cada cop que et mous
Every vow you break – Cada jurament que trenques
Every smile you fake – Cada fals somriure que fas
Every claim you stake – Cada opinió que tens
I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Com que la cantava Sting, que és un tio guapo, romàntic. I com que eren els 80s i aquí no parlava anglès ningú, ens vam pensar que la cançó era molt bonica. I ho és, molt. Però en realitat descriu, perfectament, què sent i què fa un assetjador. No deixa de ser una cançó preciosa. I no deixa de ser una idea poderosa per una cançó. Perquè per desgràcia, el tema d’aquesta cançó de l’any 1983 (31 anys) és completament actual. Hi ha molts homes que encara pensen que la seva parella és de la seva propietat. Aquesta versió que ha fet Chase Holfelder és impressionant. Capta a la perfecció la bellesa de l’original afegint el toc malaltís i obsessiu d’un assetjador.




Ens queda moltíssim per aprendre, per millorar i per democratitzar-nos com a societat. Porto un quart de segle militant com a feminista, fent tot el que puc per poder deixar de ser-ho. M’encantaria que dates com avui, 25 de novembre, o el 8 de març o les desfilades de l’orgull gay deixessin de ser dates de reivindicació, només fossin jornades de celebració sobre les nostres diferències basades en la nostra igualtat. Però si una cançó com “Propietari” de la Trinca, que és de l’any 1977 i feia burla del masclisme i la gelosia, no ha aconseguit passar de moda... No sé. Em fa por que no siguem capaços de fer un mon just i no discriminatori per les nostres filles. Seguirem lluitant i treballant.




dimarts, 18 de novembre de 2014

Loop (punt de vista B)

Hi ha històries que cal explicar, històries que s’expliquen soles i fins i tot històries que és millor no explicar mai.  No sé de quin tipus és la meva. Només una cosa tinc segura. Aquest és el primer i darrer cop que l’explico. La Mort, l’esquelet amb una dalla que parla amb majúscules (Sí. La Mort parla amb majúscules i si no t’ho creus hauries de llegir a Terry Pratchett) m’ha donat una estona per explicar-me.

Fa quatre anys que cada dia faig la mateixa ruta: Fabra i Puig – Palau Reial al matí, Palau Reial – Fabra i Puig a la tarda. Hi ha dies que faig servir l’enllaç de Catalunya i hi ha dies que el d’Espanya. Fins i tot hi ha dies que pel matí vaig per Catalunya i a la tarda per Espanya. Aquest matí he baixat amb la motxilla on duc l’ordinador cap al metro camí de la facultat. No hi havia cap diferència amb qualsevol dels dies anteriors que he fet aquest camí tan habitual per a mi.
Bé, potser si que hi havia una diferència. Dues si ens posem seriosos. Abans de sortir de casa he rebut una trucada de la mestressa del pis on visc anunciant que no em renovava el contracte. I, ja a l’andana de Fabra, comprovant el Facebook he vist que la meva xicota havia canviat el seu estat de ‘en una relació’ a ‘soltera’.
L’andana era molt plena. Feia estona que no arribava cap tren. Noto un cop d’aire a la cara; precursor de l’entrada del tren a l’estació. La gent s’apropa a la vora de l’andana. Sempre em posa una mica neguitós notar que la gent del meu darrera se m’apropa quan el tren entra. No puc evitar pensar que algú pot aprofitar per fotre’m una empenta i simular un suïcidi o un accident.
Estic barrinant com anunciaré a mons pares que la meva xicota m’ha deixat i que necessito tornar a casa seva, quan noto que una mà se’m posa a la columna. Al final, la meva por era encertada: algú em tirarà al metro. Miro avall i veig les vies del tren. Per un moment penso a oferir resistència, però ja ho deia Nietzsche: “Ves amb compte quan miris el Buit, per què el Buit també et mirarà a tu”. Relaxo les cames i deixo que la mà del meu botxí m’empenyi al pas del tren. Giro el cap en direcció al tren que entra i puc apreciar la cara d’ensurt del conductor. És l’expressió de por del conductor la que em fa adonar de la burrada que acabo de fer.

El temps sembla aturar-se. La meva caiguda sembla eterna. Giro el cap i veig al davant una noia molt pàl·lida, amb el cabell i la roba molt negre: és la Mort (Sí. La Mort també és una noia pàl·lida que va de rollo gòtic i si no em creus hauries de llegir a Neil Gaiman). Em pregunta si m’he decidit. Li responc que no sé que he de decidir. Ella pregunta que si m’he suïcidat o m’han assassinat. Li dic que jo mateix no ho sé, però que tampoc deu tenir molta importància. Ella diu que té molta importància. Li demano que quina opció creu ella que és millor. Em diu que ella no és qui per ficar-se en mig del meu dilema, però que m’hauria d’espavilar. No em queda massa temps.

Giro de nou el cap i veig les vies molt més a prop. El tren ja el tinc a tocar. Penso i penso a tota velocitat però no puc decidir-me. A l’andana, la noia em mira encuriosida. Li confesso que no em puc decidir. Ella fa cara de no agradar-li la meva resposta i em diu que hauré de quedar-me atrapat, entre móns, en la forma d’un fantasma. Li demano que si sap que hauré de fer i ella respon que m’afartaré de fer el trajecte Fabra i Puig – Palau Reial. Llavors el temps es torna a posar en marxa i em moro.

Estic a l’andana al costat de la noia que és la Mort. També estic sota el tren. La noia m’agafa la mà; té la pell molt freda. M’agradaria dir quelcom important, unes darreres paraules impactants. Però me n’adono que ella ja deu haver sentit totes les darreres paraules possibles. Així que li demano d’explicar la meva història. Quan acabo, m’estreny la mà i em diu que tanqui els ulls. M’assegura que quan els obri ja seré un fantasma.

Obro els ulls.

Gotcha #VidaDeFerroviari
instagram @polsedierta



dilluns, 17 de novembre de 2014

Loop (punt de vista A)

Obro els ulls amb l’ensurt que em provoca el xiulet que anuncia que les portes del metro es tanquen.  No recordo haver sortit de casa; molt menys haver agafat el metro. Desorientat miro per la finestra i veig que acabem de sortir de l’estació de Fabra i Puig.
Estic de peu agafat a la barra que hi ha enmig del vagó. Penjada a l’espatlla duc la cartera amb el portàtil. Així que suposo que vaig cap a la biblioteca.  Provo de mirar l’hora i veig que m’he deixat el rellotge.

Com cada matí, el vagó va força ple. Miro les cares de les persones i veig molta gent dormint. O escoltant música amb els ulls closos. Jo mateix tinc una sensació com d’estupor. Ens acostem a Arc de Triomf. Decideixo que avui faré servir l’enllaç de Catalunya enlloc del d’Espanya: a veure si trobo seient a la línia 3.
Les portes s’obren i la gent comença a baixar. Tant bon punt m’acosto per fer el mateix, la gent comença a entrar i, abans no pugui reaccionar, el conductor del metro fa sonar el xiulet i tanca les portes. No entenc massa que és el que ha passat. Ha baixat gent que tenia al meu darrera i, fins i tot, una noia amb cadira de rodes ha tingut temps de fer-ho. Jo no. No li dono massa importància, només quatre parades i arribem a Espanya.

Novament obro els ulls per l’ensurt del ‘pip, pip, pip, pip’ de l’avís de tancament de portes i, atabalat, me n’adono que sóc a la línia 3, a Plaça del Centre. Pel que sembla he fet l’enllaç i el tren ha passat per dues... no, per tres estacions. No se que em passa. Començo a pensar que potser estic dormint a casa i que tot això és només un malson.
El tren entra a l’estació de Palau Reial. M’apropo a la porta per baixar. No puc. La gent passa pel meu costat, evitant tocar-me, baixant i pujant del tren. Jo no em moc. Ningú em diu que m’aparti, ningú m’empeny. És com si jo no hi fos. Quan les portes es tanquen, tanco els ulls i deixo anar un gemec mentre el conductor posa el tren en marxa.

En obrir els ulls veig que l’estació de la que sortim és Fabra i Puig. Provo de baixar a Sagrera: no puc. Provo de baixar a Navas: no puc. Provo de cridar i parlar amb algú. Passa com amb les portes del metro, quelcom, dins meu, m’impedeix interaccionar amb la resta dels passatgers. Provo de baixar a Catalunya: no puc. Obro els ulls i sóc a línia 3, a Plaça del Centre. De debò espero que això només sigui un malson. Quan el tren arriba a Palau Reial no provo de baixar. Clavo la vista en el cartell verd amb lletres blanques on diu el nom de l’estació.  Les portes es tanquen i m’amaguen el cartell un breu instant.  Quan torno a veure el cartell, és vermell. I les lletres blanques diuen Fabra i Puig.

Vull despertar, però no sé si dormo. 

No penso fer de moderador

Si voleu discutir quelcom sobre un post publicat aquí, fàcil: Busqueu-me a Tuiter o Facebook i allà us atendré.
Les opcions per poder fer BLOCK allà són molt més útils!