Desprès d’una setmana de sentir els arguments dels
que han marxat i dels que no, molt respectables tots, he pensat que jo també
voldria explicar-me. Ja que RBA no pensa fer-ho, almenys jo donaré la meva
versió.
Evidentment jo només ho explicaré als quatre gats
que pul·luleu per aquí, però, ei! No tots podem ser autors mediàtics.
Fa gairebé un quart de segle que vaig prendre el
relleu del meu pare com a subministrador familiar de la revista. Ell la comprava
des del principi i ja llegia el Papus, el Sal y Pimienta i l’Hermano Lobo. I
qui diu la revista, diu els Pendones del Humor i moltes altres publicacions d’autors que
he conegut gràcies al seu pas per El Jueves. Fins i tot tinc penjada a casa una
pàgina original del Tato signada pel Monteys.
 |
| Signada pel mateix Mestre Monteys |
Suposo que us feu càrrec de com m’ha costat
prendre la decisió de deixar de comprar-la. Aquesta gent forma part de la meva
vida, la meva manera d’escriure n’està influenciada i encara planyo la mort de
l’Ivà pensant en la canya que el Maki podria haver donat en aquests temps de
Criminals de Corbata. Però ningú, excepte jo, pot decidir el que he de llegir.
RBA ha provat de decidir per nosaltres. RBA ens ha deixat clar que la censura
existeix i que sempre defensarà als enemics naturals de El Jueves: la
monarquia.
Entenc, que si molta gent pren el mateix camí que
jo, la revista pot desaparèixer. Entenc que molts dels que es queden ho fan per
no perjudicar a membres de la plantilla. Entenc que en el fons el contingut de
la revista no es veurà afectat, més enllà de les absències dels qui han
dimitit, que la censura només continuarà a la portada. I aquí és on se’m
desmunta tot. Seguir comprant la revista és, en la meva opinió, reforçar l’ego
del feixista que ha decidit exercir la seva potestat com a amo de l’editorial
per censurar el que jo puc o no llegir. I ja fa anys que ningú, NINGÚ, decideix
sobre les meves lectures.
Si la portada post crisi de censura hagués atacat
directament a RBA, el president de la qual és un personatge que ha robat
milions d’euros, potser ho hagués reconsiderat. Però no ha estat així. És una
portada de les de sempre, molt bona, fotent canya. Però ara no tocava
normalitat, ara tocava rentar la roba en públic. Mostrar-nos la cara del lladre
que ens ha robat la revista.
Acabo reconeixent que la temptació és molt forta,
que sé que a l’interior hi pot haver meravelles que em perdré, però la meva
decisió és ferma. No vull que El Jueves desaparegui, però mentre RBA no deixi
les seves pràctiques feixistes, ni compraré El Jueves, ni el National
Geographic, ni cap llibre de La Magrana. IRBA. Ells volen decidir el que jo puc llegir? Molt bé, jo decideixo no llegir
res de la seva editorial.
Però si voleu saber com em sento, ningú millor que
l’Ivà per descriure el meu estat d’ànim: CAGONTÓ!
